Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.

Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.

Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l’amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?

"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

Miquel Martí i Pol.

L'essencial

M'encanta l'Enriqueta...

Complicacions...

Quan les coses són complicades, és perquè ho són en sí mateixes?
o és com nosaltres les veiem segons la nostra estructura mental (posem per cas)?
o bé, és perquè algú altre ens ho diu i ho adquirim com a possible sentiment propi?
Nosaltres ho sentim previament, o ens ho fan sentir?

Quan les coses es compliquen, és perquè ja ho eren previament?
o és perquè la nostra percepció canvia?
potser és la dels altres la que canvia i, per tant, de retruc, sen's complica llavors a nosaltres el panorama?

A què ens referim amb "situació complicada"? o "panorama complicat"?

No tothom es complica per les mateixes coses...
D'aquí se'n desprén doncs, que podem escollir amb què ens compliquem i amb què no?

Que no s'apague la llum...

El que ens queda per fer,
ho hem de fer entre els dos,
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s'apagui la llum,
que no vacil.li mai més,
construïm un país de llums enceses.

I vivim, vivim, vivim somiant,
un temps fins que algun dia siga realitat, realitat..

Oblidem el passat,
No pensem el futur,
i deixe que el demà comence ara.

Que no s'acabi la llum,
i que petin els ploms,
il.luminant la nit amb l'esperança.

I vivim, vivim, vivim, vivim, vivim, vivim somiant,
Comptem fins que algun dia siga realitat,
realitat, realitat...

No podré mirar als ulls,
dels infants al meu lloc,
si se que no, no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant,
però hi ha moltes veus,
que reclamen a crits que les escoltem.

I vivim, vivim, vivim, vivim, vivim, vivim somiant
Comptem fins que algun dia siga realitat,
realitat, realitat...



Per tot el que queda per fer...feliços 36.

Ho respire mentrestant...

La font és a casa
On marxes per eixa senda excursionista?

Hi ha una font al seu acabament

Però si tens aigua al poble
o la pots comprar del Pirineu embotellada

Sí, és cert, però el que busque
no ho trobe al seu final
ho respire mentrestant.


Amb moltes ganes...

Somnis proposen l'ara

Somnis que trenquen prejudicis
les pors i fronteres
bromera de font
esvaeix precipicis
la distància justa
veure la mar des de muntanya
mel a flor d'ametller

El gessamí el rebedor d'aquest jardí
i molts cossiols al terra
La mar sempre al fons
la necessitat de cercar la calma

Somnis proposen l'ara
els ponts i portes
nus de qualsevol estigma
arropats sols d'estima
entendrirem la fera
obrirem totes les reixes
endinsar-nos dins la plaça
cada carrer, una passa rere l'altra

Els vells propòsits per complir
la pròpia vida per refer
Sentir-te de bon grat amb tu mateix
les pedres roden dins del riu, mai fora

Hauré de comprar cafè
tinc roba bruta per omplir
La granera està polsosa
pols, pols
estimar-nos encara ara
encarAra

Creure que fem el camí de retorn
per anar per primer cop a casa
res es repeteix, per sort, o no
vaig amb el cap en alt
una passa rere l'altra

Visc el moment
recorde 3 carrers enrere
el pas del temps és un influx
que entra pel cap i surt pels peus
vaig tan sols on em porta la mirada

Llegeix-te

Tu ets molt vàlida com a persona.

Cada cosa que fas està ben feta des del punt en el qual tu has decidit fer-la així, i no d'una altre manera.

Dubtes, d'acord, és normal. En part això et fa millor persona, sempre i quan no ho duguis a l'extrem i et perdis en el món cíclic dels dubtes eterns..

Tu pots escollir.

Tu pots negar, afirmar, rebatre, cooperar, coincidir, discrepar.. (També pots no fer-ho)

Tu saps quan t'interessa o no una cosa, un objecte, una situació, un moment concret..

Tu decideixes. Tu decideixes com et vols llevar cada matí, tu decideixes com et relaciones amb els altres, tu decideixes com t'ha d'anar el dia, tu decideixes com et poden afectar les coses, i com anar superant els entrebancs, els diferents conflictes que se't presenten. Tu decideixes què vols aconseguir!

Tens el poder de canviar el que no t'agrada, cosa que et pot costar més o menys i et pot semblar, per tant, més o menys dificil, però al cap i a la fi, tu acabaràs decidint a on vols anar a parar, perquè i com hauria de ser.

Però el més important, és que Tu has de confiar en tu mateix/a per poder creure't tot això.

L'aire

L'aire et transporta..
L'aire et refreda..
L'aire et desperta..
L'aire et fa canviar..
L'aire t'empeny..
L'aire t'ajuda a pujar..
L'aire t'ajuda a avançar..
L'aire et remou..
L'aire..
Ets aire?

Regeneració

Com es nota quan realitzes una revolució dins teu, si més no, una part!
Són tantes les coses que es poden fer per sentir-se així, regenerada, i és tant el que es guanya..

Des del fet de remoure l'energia de la teva habitació i posar-ho tot potes amunt, per després anar distirbuïnt de nou i, de diferent manera,

a Realitzar canvis insospitats d'actitud envers un fet on la teva resposta ja era gairebé automàtica i, per tant, predictible..

Sembla mentida, però si hi pensem una mica, trobem moltes actituds mecanitzades, estancades i que a més, no tenen perquè ser positives o aportar-nos el millor de cada moment.
Però clar, poques vegades ens ho plantegem. Ja que poques vegades hi parem a pensar. Sempre hi ha quelcom més necessari, més urgent..

Doncs aquesta sensació, la sensació de que ets tu qui manté el control sobre tu mateixa, de que ets tu qui està pensant, qui actua i qui transmet el que vol transmetre, sense deixar que els altres decideixin per tu, o etiquetin el perquè d'un comportament o altre, o sobrentenguin..

Aquesta sensació, mantinguda conscientment, és sensacional!

Si parlem de canviar el món:

Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món.

(Eduardo Galeano)

Serà molt millor del que hauries imaginat...

Avui comença el compte enrera que tant he desitjat
parat el temps a la vorera avui m'he de decidir
i no ho sé, com anirà, i no ho sé, com m'afectarà
Deixaré que la carretera em guïi els primers dies
i no em farà dubtar de res, és la meva utopia
i farem un lloc, de companyia
i amb els ulls ben nous, i amb compromís.

Ja veuràs com serà així
com t'omplirà per dins
has de deixar que actui la màgia
tingues sols un pensament
deixa'l caure a l'horitzó
serà molt millor del que hauries imaginat
del que hauries imaginat.

Val la pena desitjar
que vingui un nou despertar
he fet fora els pensaments, que no porten enlloc
i ara tinc l'espai i molta distància
i tot ho veig més clar, més viu, més ple.

Sóc capaç de decidir
però mai el que surt de mi
sembla que tingui "prouta" importància
no vull res més que ser com sóc
vull esperar que l'hortizó
hi hagi algú que m' escolti
que ens escolti, a tots.

Ja veuràs com serà així
com t'omplirà per dins
has de deixar que actui la màgia
tingues sols un pensament
deixa'l caure a l'horitzó
serà molt millor del que hauries imaginat
del que hauries imaginat.

Tingues cura amb l'obvietat

"En aquest món hi ha una obvietat que se'm presenta una i altre vegada per a mortificar-me. Se que moltes persones es queixen de les incerteses de la vida, de les seves ambigüitats, o del fet de que no sembla existir cap resposta definitiva.
Crec que se com se senten; i fins a cert punt, també em turmenten les mateixes coses, encara que fins ara no tingui cap queixa realment seria sobre les meves incerteses. Però aquelles coses de les que creia estar segur són les que normalment em causen problemes.
Són molt més enutjoses que les que sempre he sapigut que no podia comprendre.
D'altra banda, un món atapeït de fèrries certeses, categòriques definicions i irrevocables conclusions em resulta particularment lúgubre.
Quin lloc queda en un món així per a quelcom tant espontani com la vida?"

Psicologia dels constructes personals.
George A. Kelly

Introduïnt-me als constructes personals...i que visqui la incertesa!

Què costa?

Què costa aprendre?
Què costa gaudir?
Què costa sentir-se lliure?
Què costa compartir?
Què costa implicar-se?
...

Potser no sempre ens sembla econòmic, potser altres vegades si...

Al final, el "preu", se'l posa cadascú.

I ara corre i trenca l'aire...

A l’hora de l’alba humida
en camps oberts somiats
trenquem silenci verge
amb crits hereus del vespre

Som el foc d’ahir a la nit
les brases del matí
i fem fora les cendres
que només son molèsties.

I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala avui.

A l’hora del capvespre
en camps oberts somiats
seguim trencant silenci
amb crits hereus d’un dia llarg.

I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala.
I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala.

I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala avui.

http://www.youtube.com/watch?v=QBlUrdjfH50

Futur incert...

Les coses poden aportar-te molt, o bé, poden no aportar-te res...tot depén de com les visquis!

Tancant una etapa...

Ja han passat els Passos, i tot tancant aquesta etapa, sento que m'estic quedant molt buida..

No pensava que em costaria tant desaferrar-me del cau. Bé, de fet, encara no ho he aconseguit, i crec que la cosa anirà per llarg..

Perquè no és només passar a tenir els dissabtes "lliures". Comporta moltíssim més.. És canviar una manera de viure.

Llavors és quan desitjaria que tot continués com sempre, com fins ara..
però cal seguir endavant, i veure que serà de la nova manera de viure, la qual no te perquè excloure a l'anterior completament. Puc mantenir-la al costat, per tornar-hi de tant en tant..

No trobo una sola imatge que pugui resumir-ho tot, són masses moments, persones, situacions...
Així doncs, deixo una de les més recents, d'aquests Campaments d'Estiu.

Cim del Puigpedrós. Pioners Curs 2009/2010

Compartint els Moments

Dos moments diferents, dos grans moments!

I finalment vam fer el Posets!

Propera parada...cap a on mirem potser? Cap a l'Aneto?

Desitjos...

No vaig bufar els meus desitjos aquest cop...Vaig preferir seguir rumiant-me'ls.

Gran cap de setmana...

L'olla de Núria realitzada.

"Allà dalt no et revoltes ni t'escanyes
ningú se't menja ni t'escup al front.
Oh! si poguéssiu veure les muntanyes!
Com les muntanyes no hi ha res al món!"

Josep Maria de Segarra. Elogi de les muntanyes

Reprenem Sarajevo...

"Hi havia gent fent cua per creuar en un espai obert. Quan és el teu torn no pots dubtar, quan més esperes, més preparat estarà el franctirador. Un, a més a més, vol separar-se de la por que transpira aquella multitud que espera. Corres. La por és com una bola d'acer que et destrossa els budells. La sang et batega als temples. Els ulls a dures penes veuen un parell de metres endavant. El xiulet de les bales et segueix al darrere, i quan arribes a l'altre banda, l'onada d'adrenalina és tant intensa que es veu tot amb extrema claredat, però no s'enten res".

La qüestió de Bruno. Aleksandar Hemon

Setembre

Com fa un any si no recordo malament, torno a fer un post sobre aquest mes.

El setembre.

Mes dels inicis, mes de les continuitats i mes dels finals... Ho té tot.

El Setembre m'agrada perquè duu a materialitzar el que has imaginat durant l'estiu, o si més no, s'acosta més per a poder-ho fer.

Aquest Setembre (com si fos cap d'any) depara canvis, depara continuitats, depara finals i depara il.lusions que esperen assolir-se.

Gràcies Setembre!

La Memòria

Com a éssers humans estem dotats de Memòria,

"La memòria és una funció del cervell que permet a l'organisme codificar, guardar i recuperar informació. Sorgeix como a resultat de les connexions sinàptiques repetitives entre les neurones, que crea xarxes neuronals, a aquest fenomen se'l coneix com potenciació a llarg plaç. Permet als éssers més evolucionats retenir experiències passades."

S'enten que és necessària per a poder aprendre i entendre. Però no només en el procés individual de l'evolució física i psicològica, cal anar més enllà.

La memòria ens serveix per aprendre i entendre la societat. Per saber, per conèixer què va passar i, per tant, de retruc, entendre què passa ara...

Si allò esdevingut no es te en compte i s'oblida, desapareix. Com si res hagués estat.
Condemnats quedem llavors a la repetició...
Repetició de tristos successos, de vergonyosos aprofitaments, de vexacions inhumanes...

Les consciències sense memòria, són consciències comprades, són de gran interès per qui vol amagar i també, sembla que d'allò més barates i fàcils d'aconseguir actualment.

Tots som responsables de no oblidar, de conèixer i d'intentar entendre els fets per evitar que es repeteixin.

Si el passat afecta el present, el present afectarà el futur.

...

L'esperança no és la convicció de que les coses sortiràn bé, si no la certesa de que alguna cosa te sentit, sense importar el seu resultat final.

Vaclav Havel.

Tristesa

Drexler dixit

Para que haya una Cara A, tiene que haber una B.
La alternancia es la madre de toda vida, belleza y señal.
Una verdad repetida mecánicamente se vuelve una mentira.
Un faro guía también cuando no ilumina.
No hay un átomo que no sea itinerante.
No hay una molécula eternamente constituida.
No hay vida sin cambio.
No hay ida sin vuelta
ni vuelta sin ida.
Y dos cosas iguales no hay,
sólo parecidas.

Parades...

De vegades arribes a un punt del camí que fas on necessites fer una parada, una parada per respirar, agafar aire, pensar, veure, sentir...Una parada molt necessària.

Aquesta parada no ve donada per així poder reprendre el camí, o per així decidir cap a on seguir, No.
Aquesta parada ve donada per prendre consciència d'on ets, què fas i perquè, qui t'acompanya...
Prendre consciència del ritme i contingut de la nostra vida és quelcom essencial per conèixer on ens trobem, qui som, i perquè fem el que fem.

De què ens serveix passar corrents pel dia a dia?
De què ens serveix...?

Si passem corrents pel dia a dia, ens perdem les petites coses. Les petites coses que realment són essencials i marquen la diferència. Ens perdem oportunitats per canviar, per conèixer, per crèixer i evolucionar. Perdem força per actuar davant d'allò que no ens agrada. Ens tornem més ignorants, i més vulnerables. Ens perdem pensaments, reflexions i situacions que ens podrien aportar molta riquesa a nosaltres mateixos i també als altres, aquells amb qui compartim moments, xerrades, experiències...
Ens perdem converses, intercanvis...
Si passem corrents pel dia a dia, no ens impregnem de l'essència del viure.

Feta la parada doncs, es segueix avançant pel camí, fins a la propera parada, i així, successivament, prenent cada cop més consciència de nosaltres mateixos, dels altres i d'allò que ens envolta.

Un bon acompanyament per aquesta parada:

Fer Anys.

Fer anys, queda clar que no és només qüestió d'acumular-los.
Tots en fem, però no els sentim de la mateixa manera.
Un any pot estar sempre ple d'experiències, moments, situacions, creuaments, coneixements, experiències...
O bé, pots sentir-ho buit, i quedar-te només amb el fet de veure que et fas més gran, o més vell. Centrant-te únicament en el pla físic.
Jo prefereixo quedar-me en el pla espiritual (per dir-ho d'alguna manera) i veure-ho i viure-ho com una suma de tot el que vas aprenent, acumulant i que et va formant. Perquè cada moment viscut forma part de tu...
Aquesta és, en el meu parer, la millor manera de fer anys.

Mirades...

Mirades pendents, mirades sorpenents, mirades clares, mirades senzilles, mirades profundes, mirades penetrants, mirades especials, mirades tranquil.les, mirades ràpides, mirades calentes, mirades complicades, mirades fosques, mirades que maten, mirades provocadores, mirades furtives, mirades passades, mirades comprensives, mirades que desprenen, mirades honestes, mirades que t'esperen...

...

Havia de fer-se un treball molt important i "Cadascú" estava segur de que "Algú" ho faria.
"Qualsevol" ho podria haver fet, però "Ningú" ho va fer.
"Algú" es va disgustar per això, ja que el treball era de "Cadascú".
"Cadascú" va pensar que "Qualsevol" podria fer-ho, però "Ningú" se'n va adonar de que "Cadascú" ho faria.
En conclusió, "Cadascú" va culpar a "Algú" quan "Ningú" va fer el que "Qualsevol" podria haver fet.

Les coses petites...

Només ens aïllem a les coses petites, a la mínima i fràgil llibertat de les coses petites,
i ens costa en veritat deixar-les, perquè a l'abric dels inútils objectes inevitablement quotidians existeix tot un món no sabut de tendresa.
Només ens aïllem, només creixem en les coses petites:
aquell mocador que portem sempre doblegat amb tanta cura a la butxaca, la cançó que recordem de cop, un llibre ja oblidat, el gest repetit tantes vegades, o la cosa més íntima que ningú podria estimar com nosaltres estimem.
Es tracta, ben mirat, d'una constant evasió cap a nosaltres mateixos, cap a la més pura i íntima part de nosaltres mateixos, convertida al cap i a la fi- i ens sorprèn sempre constatar-ho- en el que més ens apropa al jo profund que viu dins nostre, i sobretot en el que més intensament ens alena a viure.

Miquel Martí i Pol

...

Pels ulls...

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí Pol

Les cinc llibertats

La llibertat de veure i escoltar el que està aquí, en comptes del que hauria d'estar, va estar o estarà.

La llibertat de dir el que es sent i pensa, en comptes del que s'hauria de sentir o pensar.

La llibertat de sentir el que es sent, enlloc del que s'hauria de sentir.

La llibertat de demanar el que es vol, en comptes de sempre haver de demanar permís.

La llibertat d'arriscar-se pel seu compte, enlloc d'optar únicament per estar "segur" i no pertorbar la tranquil.litat.

*En contacte íntim. Virginia Satir.

Els meus objectius...

Vull estimar-te sene aferrar-me,
Apreciar-te sense jutjar-te,
Unir-me a tu sense invaïr-te,
Convidar-te sense exigir-te,
Deixar-te sense sentir-me culpable,
Criticar-te sense fer que et sentis culpable
i ajudar-te sense ofendre't.

Si puc obtenir de tu el mateix tracte,
Podrem coneixen's veritablement
i enriquir-nos mutuament.

* En contacte íntim; Virginia Satir.

En contacte íntim...

Crec que el millor regal que puc rebre d'algú és que em vegi, que m'escolti, que m'entengui i que em toqui.

El millor regal que puc donar és veure, escoltar, entendre i tocar a una altre persona.

Quan s'ha fet això, sento que he establert contacte.

* En contacte íntim. Virgina Satir.

Més endavant faré un retorn del que està sent aquest genial llibre...

Avui també és el dia de la Dona...i de tantes altres coses!

Per què ens hem de recordar de les coses a commemorar o celebrar només en un dia específic?
Un cop passen, ja s'ha de deixar de pensar i, per tant passar a un altre tema?
Què significa aquesta sobresaturació de coses, moments, persones, situacions importants que ens fa marcar-ho tot en dies diferents com si fos un agenda que et recorda durant una estona que has de pensar o lluitar per allò concret que toca en aquell dia?
La lluita o reivindicació s'acaba quan s'acaba el dia?
Va home va...

Instint vs Raó

Perquè sempre guanya la raó davant l'instint?
Se suposa que com ja estem tant deslligats de la natura, és la nostra millor manera de relacionar-nos amb el món?

L'instint, és la manera més primària, i alhora més autèntica de relacionar-se amb l'entorn, de conèixe'l. Amb l'instint no t'equivoques.

La raó et ve donada, no és el que tu sents envers el fet o situació o persona, si no que és el procés de raonament realitzat amb el que l'experiència, els altres (diga-li societat si vols) t'han ensenyat o has aprés.

Potser hauríem de deixar-nos guiar més per l'instint de tant en tant, i no racionalitzar tant les coses...

Entre la multitud

El món es mou
si apretes un botó:
play, reset, forward, rewind, rec, on, off...
Però no en tens prou
per no sentir-te sol
a l'era de la comunicació.

A la veïna no la coneixes
i parles cada dia amb Nova Iork,
no saps què hi ha més enllà de la finestra
si no t'ho explica la televisió.

El món et mou,
al segle vint-i-u
deixant-te sol entre la multitud.

El món es mou
-es mou i punt: punt com-
a la plantalla de l'ordinador.
¿I què si plou,
si neva o si fa sol
a l'era de la globalització?

Esclau del google, esclau del mòbil,
si no tens password el teu món no es mou.
Ja no envies més correu electrònic,
la realitat és un reality show.

El món et mou,
al segle vint-i-u,
deixant-te sol entre la multitud.

Desconectat
del teu costat,
envoltat de desconeguts,
sol solet entre la multitud.

El món et mou,
al segle vint-i-u,
deixant-te sol entre la multitud.

http://www.youtube.com/watch?v=j5-mNByUXOg


Un bon descobriment!

http://www.albertfibla.com/

Recordem el passat per construïr el futur!

Us ho perdreu?

Va com vull

A tu t'emprenya molt que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
Va com va.

A tu t'han dibuixat, jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Va com va.

Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Quan dorms...

Quan dorms és el moment on tot es para (o tot es mou per l'inconscient).
Tot passa mentre dorms.

Si estàs malalt, dormir et repara.
Si has begut, dormint se't passa.
Si et sents trist dormir et fa no pensar-ho (evidentment quan ja t'has adormit).
Si estàs molt alegre, no pots dormir, o et costa més. Però dorms molt bé.

Qui no ha buscat mai el moment de poder marxar a dormir perquè
"així demà serà un altre dia"
Com si tot hagués de ser diferent quan et lleves.

Com et sents quan ets al llit? protegit, reconfortat...
És el teu racó i allà no et pot passar res.

De tant en tant, ens forcem a dormir poc. Ja sigui per temes laborals, d'estudi, d'oci o festius (distingueixo oci: cau, consell, reunions. I festiu en: sopars, sortides...).

Però sempre acabes dormint. És impossible no fer-ho.
Hi han vagues de fam, però mai podran haver vagues de son, mai.

Tu eres tú.

En todo el mundo, no hay nadie
Exactamente como tu.
Hay personas que tienen algunas
partes que se parecen a ti,
pero nadie es idéntico a ti.
Por lo tanto, todo lo que sale de
ti es automáticamente tuyo porque tu solo lo elegiste.

Todo lo tuyo te pertenece:
tu cuerpo, incluyendo todo lo que éste hace;
tu mente, incluyendo sus pensamientos o ideas;
tus ojos, incluyendo las imágenes que perciben;
tus sentimientos, cualesquiera que éstos pueden ser
coraje, alegría, frustración, amor, desilusión,
excitación;
tu boca, y todas las palabras que salgan
de ella, agradables, dulces o bruscas, justas
o injustas;
tu voz, fuerte o suave;
y todos tus actos, sean éstos para
otros o para ti mismo.

Te pertenecen tus fantasías, tus sueños, tus esperanzas,
tus temores.
Te pertenecen todos tus triunfos y éxitos, todos tus
fracasos y errores.
Porque todo lo tuyo te pertenece, puedes llegar a familiarizarte íntimamente contigo mismo.
Y al hacer esto puedes amarte y aceptarte, y aceptar todas las partes de tu cuerpo.

Entonces puedes hacer posible que todo lo que te pertenece trabaje para lograr lo mejor para ti.
Sabes que hay aspectos de ti mismo que te confunden,
y otros que no conoces.
Pero mientras te conozcas y te ames,
puedes buscar valerosamente y con esperanza
la solución a tus confusiones y la forma de conocerte más.
La forma que luzca, como suene para los demás, lo que
digas o hagas, lo que pienses y sientas en un momento determinado, eres tu.
Esto es auténtico y representa dónde estas en ese momento.

Cuando más adelante analices cómo lucía y
sonaba lo que dijiste e hiciste y cómo
pensaste y sentiste, algo parecerá no encajar.
Puedes descartar lo que parece no encajar, y
Conservar lo que sí encajó, e idear
algo nuevo para reemplazar lo que descartaste.
Puedes ver, oír, sentir, pensar, hablar y actuar.
Tienes los instrumentos para sobrevivir, para
acercarte a los demás, para ser
productivo y para hacer sentido y sacar del mundo las
personas y cosas ajenas a ti.

Te perteneces. Y por lo tanto puedes manejarte.
Tu eres tu
Y tu estas bien.

Virginia Satir

Muro

El Muro de Berlín era la noticia cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de la Infamia, la Cortina de Hierro... Por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros brotaron, y siguen brotando, en el mundo. Aunque son mucho más grandes que el de Berlín, de ellos se habla poco o nada.

Poco se habla el muro que los Estados Unidos están alzando en la frontera mexicana, y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla.

Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y será quince veces más largo que el Muro de Berlín, y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que perpetúa el robo de la patria saharaui por el reino marroquí y mide sesenta veces más que el Muro de Berlín.

¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos?

Eduardo Galeano, Espejos

Alegria!

Què fas...

Què fas quan tens por?
Què fas quan no fas res?
Què fas quan et sents com si res anés amb tu?
Què fas quan els peus pesen massa com per còrrer?
Què fas quan tot gira al teu voltant i no pots aferrar-te a res?

Respirar fons...i continuar. Aprendre de tot, en això consisteix.

Vull somiar el demà.

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d'un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.

Tot el que m'heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m'empeny a cantar.

No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.

Crec en qui creu en mi
i en la promesa d'un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l'arc que em tensa
tant el temps com l'esperança.

No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.

L'arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m'acull dia i nit.

Cap vell encís
no m'és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.

Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.

Cap vent no estimaré
com el gran vent que m'empeny
vers l'horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.

Pobres atribolats
plens de desfici i d'"estrès"
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.

Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.

Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d'estimar.


Miquel Martí i Pol