Atreveix-te a Somiar!

Atreveix-te a somiar!
Com si no podràs aconseguir les coses que et proposis?
Com si no s'avança cap a la direcció que esculls?

Realment és més fàcil del que sembla!
Només has de deixar-te portar.
Només cal creure-s'ho.

Si, ahir ja va passar.. avui però, pot ser el bon inici!
Mai és tard, ja se sap.
No val la pena perdre més temps.

La por és un mur que separa el que ets, del que podríes arribar a ser..

Tot el que et proposis és possible!

Petit recorregut muntanyil amb tu! (Petit perquè n'és una petita mostra només!)
Va! Realitzem-ne més! :)

Puigpedròs!

Pedraforca!

Clarabides i Guia!

Maladeta!

Matagalls-Montserrat Inici..

Matagalls-Montserrat Final!

I ara? Doncs més i millor!

Sobre l'esperança

L'esperança no és la convicció de que les coses sortiràn bé, si no la certesa de que alguna cosa te sentit, sense importar el seu resultat final..

Vaclav Havel

Seguim fent camí..

Tot baixant del Carlit.

Tot te una esquerda..

Els ocells van cantar

al fer-se de dia.

"Comença de nou",

vaig escoltar que deien.

No perdis el temps

pensant en el que ja va passar

o en el que encara no ha passat.

Toca les campanes que encara poden repicar,

oblidat del teu oferiment perfecte;

Tot te una esquerda:

Així és com entra la llum.

Leonard Cohen

Tot brilla un instant, després s'apaga..

Tot brilla un instant. Després s’apaga.
Que els reis d’Orient t’han enganyat?
L’instant pot durar nits, segles, un mos
al codonyat; dolcíssima llum desmemoriada,
la decepció està de moda i es regala.

Reprodueixo aquí l'última entrada del blog d'en Josep Porcar, la qual m'ha agradat molt!
Aquesta petita poesia reflecteix tant..
I l'enllaç al blog d'en Francesc-Marc Álvaro tant adient!

Vida

Al final no són els anys a la teva vida els que compten sinó la vida als teus anys

La vida és colors..

Per molt que de vegades sembli que costi, sempre hem de deixar de banda allò que ens angoixa, ser positius i avançar cap endavant.
Veient i sentint la vida en colors, guanyem en il·lusions.

LLICENCIADA, amb totes les lletres!

Al final tot arriba, tot passa i després, sempre en queda quelcom..

Doncs ja ho he fet arribar!
Ja sóc llicenciada en Psicologia.


Poc importa la velocitat a la que progressis des del moment que no t’atures.

Avidesa de llegir..

D'ençà fa un temps, que he estat llegint molt més que anys enrere.
Sempre m'ha encantat i he gaudit d'allò més aprenent amb cada llibre, però potser justament l'any passat vaig topar amb tot un seguit de llibres espectaculars (i també amb un munt de temps disponible com normalment no tenia..) que van anar retroalimentant el gaudir de la lectura i cada cop més pujant el llistó del que volia seleccionar per llegir i el que no.

Llegia, bé, més aviat devorava els llibres que anava descobrint, tot desitjant que el següent superés a l'anterior, i així, seguir amb la remesa d'emoció en les diferents lectures.

Això em passava alhora que sabia que aquesta remesa, es podia trencar en qualsevol moment. Cada cop buscava i rebuscava més per trobar el proper llibre que em deixés petjada..

L'última troballa que em va deixar una gran petjada i em va remoure molt va ser amb el llibre: L'home que explicava històries, de Rabih Alameddine.
Va ser un d'aquells llibres que mentre l'estàs llegint, desitges que no s'acabi mai, però tampoc pots parar de llegir i per tant vas avançant més i més, sabent que en un moment o altre s'acabarà i llavors, qui sap quan tornaràs a trobar un llibre que t'embolcalli tant..

Doncs avui he descobert que el mateix autor n'ha publicat un altre fa ben poc!
La dona de paper, un llibre que promet com l'anterior.
Feta aquesta descoberta, me'n vaig directa a adquirir-lo i a veure què tal!
Quines ganes!

On tot es dona, on tot es perd..

Aquí és on a voltes em perdo..

Aquí és on a voltes em trobo..

Ja en van 28..

I segueixo pensant que..

No sumem anys, vivim experiències..

No bufem espelmes, demanem desitjos..

Destapar el cel..

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros y destapar el cielo.

Mario Benedetti

La diferència entre una realitat o altre, és que tu creguis que és possible..

Fins que no t'ho creguis realment, que la vida la tens a les teves mans, que d’aquesta vida només en tens una i que l'estàs veient passar des de l'altre banda de la finestra..

És quan tinguis realment ganes de sortir i enfangar-te que serà quan decidiràs fer-ho, per més coses que et diguin els de fora,les paraules han de sortir-te de dins, sentir-ho, i serà en aquell moment que deixaràs de fer el ronso..

Quan el Si.. quan aquest Si deixi de ser una resposta i passi a ser una afirmació, llavors significarà que t’hauràs aixecat..
I quan el gràcies te'l diguis a tu mateixa i no a mi per dir-te aquestes coses, llavors serà que ja ho hauràs fet..

No hi tens res a perdre, tant per tant, surt fora! que entre no i no, et trobaràs un si, i ja només per aquest, val la pena..

De tant en tant va molt bé que algú del teu costat, et faci una empenteta..
Transcric algunes de les frases que m'has dit i me les faig meves, per seguir avançant..
Gràcies :)

Sensacions..

Et lleves ben d'hora, de matinada. Disposat a gaudir d'un dia de muntanya.. El poble dorm.

Surts de casa agafant avantatge al sol, però esperant trobar-vos i acompanyar-vos al llarg del dia allà dalt, ben amunt.

Les previsions del temps són bastant negatives. Negatives en el sentit de poder complicar-te l'ascens, no perquè ho siguin per sí mateixes, clar!
Núvols, neu, boira, pluja.. però tant se val! Potser s’equivoquen, aquestes coses ja passen.

Arribes, et prepares per començar l'aventura i contemples el cel. Blau! El sol et saluda, somrius i comences la marxa. Sembla que aquest cop les previsions no concorden. Si més no, per ara, van tard.

Conforme vas pujant, el cel es va tapant. Els núvols carregats volen acompanyar-te. Segueixes endavant.

Ara la boira també vol venir. El teu primer gest és mirar en direcció al cim i pensar que potser encara pots assolir-ho. Et resisteixes a compartir el cim amb la boira i els núvols.
El teu segon gest però, és mirar al teu voltant i pensar que millor no intentaràs assolir el cim, però si gaudiràs girant cua i baixant. Ara però, aquí no s’ha acabat. Tens ben clar caminar pels voltants tot gaudint del conjunt i, ara si, acceptes la boira i els núvols. De fet, potser la pluja també vol venir! Somrius.

Tornes al cotxe, descarregues, et canvies i mentre menges els fruits secs, tens la sensació de tornar cap a casa més plena. El plaer d'adaptar-te al temps i alhora gaudir-ho tant com gaudeixes de l'entorn, t'omple..

Somrius de nou i pel cap va sonant una cançó..

Tot és camí des d’ara…

No em malvendré el silenci. D’aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n’estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l’espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m’exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m’inscric a tota mena de propòsits
de goig i d’esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa’m no dir‐te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir‐te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar‐lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita’m l’espai, però no esperis
que renunciï a res d’allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d’aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la’n trec l’endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d’abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l’arena
i abalteix voluntats, i d’establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d’ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l’estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol. L’hoste insòlit. 1978.

Així és..que és així..

La mateixa esperança deixa de ser felicitat quan va acompanyada de l'impaciència..
John Ruskin

La porta

Va directament al mar.. a través de la qual els esclaus eren embarcats per a no tornar mai més..

La porta de no-retorn

Ile de Goreé; Senegal. Caravane de la paix 2007

El tiempo no me mueve, yo me muevo con el tiempo

No tengo todo calculado
ni mi vida resuelta,
sólo tengo una sonrisa
y espero una de vuelta.

És tant relatiu..

Com valores el pas del temps?

Amb els canvis físics? Si ja no ets tant flexible.. ara et canses més i veus que el teu cos no aguanta com abans..

Amb els canvis cognitius/mentals/psicològics? Si les teves prioritats han canviat.. ara prefereixes probar coses diferents..

Amb els canvis socials? Si el teu entorn ha canviat.. si situacions abans inimaginables ahir, avui es donen..

Com valores la pèrdua de temps?

Amb els canvis físics? Si ja no somrius tant.. no et sents tant actiu..

Amb els canvis cognitius/mentals/psicològics? Si veus que no evoluciones.. et sents estancat..

Amb els canvis socials? Quan sembla que darrere teu alguna cosa t'ha d'enxampar.. quan perds oportunitats..

Donar vida a la vida..

En un llunyà paratge de sol i pau es trobava un escriptor, de nom Cronom, que vivia junt a un petit poblat de pescadors. La seva vida era tranquil·la i de tots era conegut que gaudia del respecte i l'estima de les persones que el coneixien.

Cronom, amant dels silencis i de la contemplació de la naturalesa, tots els matins sortia a caminar a l'alba per la vora del mar, observant el disc solar que, ple de vida i força, li enviava les més belles inspiracions.

Un dia, aparentment com tots, tot passejant per aquella platja deserta, es va trobar una noia jove que, pels seus moviments, semblava estar ballant sobre la vora del mar. Poc a poc, conforme s'anava aproximant, va comprovar que es tractava d'una noia que recollia estrelles de mar que trobava a la sorra i les retornava al mar amb gràcia i lleugeresa.

- Per què fa això? - Va preguntar l'escriptor tot intrigat.
- No te'n adones? - Va replicar la jove - Amb aquest sol d'estiu, si les estrelles es queden aquí a la platja, s'assecaran i moriran.

L'escriptor, no poden reprimir un somriure, va contestar:

- Jove, existeixen milers de kilòmetres de platja i centenars de milers d'estrelles de mar.. Què aconsegueixes amb això? Tu només retornes unes poques al mar.

La noia, agafant una altre estrella a la seva mà i mirant-la fixament, va dir:

- Pot ser, però per aquesta ja he aconseguit quelcom.. - i acte seguit la va llençar al mar, tot dedicant un ample somriure a l'escriptor, i va seguir el seu camí.

Aquella nit, l'escriptor no va poder dormir.. finalment, quan va arribar l'alba, va sortir de casa seva, va buscar la noia al llarg d'aquella platja, es va reunir amb ella i, sense dir paraula, va començar a recollir estrelles per retornar-les al mar.

L'aventura no és en les coses, és en nosaltres

Somiar entre les roques, pels cims, valls i rius..

Caminar en silenci per boscos i muntanyes, i de vegades per llocs on els humans mai no han arribat..

Escalar cims sense rastres, i, a soles, contemplar cascades, prats i cims..

Això no és la solitud; això més aviat és estar submergit en la màgia de la Naturalesa..

Mirant enrere, mirant endavant..

I ja hi som!
Encetant un nou any i ja deixant enrere un altre ple de vivències i experiències molt importants.

Per acomiadar-nos del 2011, vam decidir junt amb la Lara seguir la tradició i anar a passar l'última nit de refugi. L'escollit va ser La Renclusa! Una genial elecció tot sigui dit!
I així, per dir Hola al 2012, vam decidir doncs, que quina millor manera que pujant la Maladeta!

Així doncs, ens vam trobar a Collbató i vam anar fins a Llanos de hospital, passat Benasque, on s'ha de deixar el cotxe. Vam iniciar camí al refugi tot plovent (durant tot el camí..) i amb la neu del terra fent xup-xup (si, i les nostres botes una mica també..)

En arribar al refugi, hi havia bastanta gent acomodant-se, i ocupant cada mini raconet existent per penjar la roba molla, col·locar les botes..
Un cop passat aquest moment de saturació, ja canviades i seques, ens vam asseure al menjador i a passar l'estona jugant (gran rumicub!) i xerrant, tot esperant el sopar!
Un sopar boníssim i amb diverses i bones converses amb els companys de taula!

Quan arribà el moment esperat, les 00,00h, vam menjar els grills de mandarina regalats (a falta de raïm) a ritme de cops d'olla molt divertits!
Tot seguit ens vam desitjar una bona entrada d'any entre tots i un bon cim per l'endemà! Per tant, una mica de riures i a dormir ben d'hora!

Iniciàvem doncs, el 2012 a les 6,15h que ens aixecavem i ens preparavem per esmorzar i marxar cap al nostre objectiu, la Maladeta (3308m).

Entre esperar l'esmorzar i sortir, vam ser les segones en iniciar camí. Pel davant ja havíen sortit una parella de nois de Saragossa feia mitja horeta.
Amb una marxa constant els vam trobar pel camí, i ja vam seguir fins amunt de tot (i per la baixada també) tots quatre plegats! De vegades ells obrien petjada, de vegades ho fèiem nosaltres ( bé, bàsicament la Lara n'era l'encarregada jiji), una bona combinació vaja!

Vam fer cim doncs, a les 11,30h (havent sortit del refu a les 7,30h) i n'estavem molt de contentes allà dalt, ja que durant tota l'ascenció vam mantenir un ritme molt bo i constant!

En qüestió de poc temps, ja ens trobàvem de baixada cap al refugi de nou, acomodant-nos un poc, picant quatre fruits secs i posant en comú el cim.
En breu però, vam reiniciar la marxa cap al cotxe, ja que ens esperava una llarga pista, un dinar "guarru" a Benasque per repostar forces i una llarga tornada en cotxe fins a casa!

Bé, en resum, ha estat un final i un inici d'any:

Diferent (sempre ho és), amb Bons records, Alegre, de Desconnexió, Amb pluja, fred i neu..
Però molt gratificant tot plegat!

Deixo unes quantes imatges de resum també i una cançó que ens ha acompanyat gran part del viatge!

Ambient al refugi previ a les "campanades"


Els culeguis de Saragossa tot pujant per la canal


Sempre rient, com si no?


Fent cim, Maladeta 3308m


Mirant enrere, mirant endavant..


Baixant per la canal


Superant la baixada


Per molts més cims plegades!