diumenge, 13 de desembre del 2009

Un premi!



Fa ben poc, l'Elena m'ha atorgat un premi.
Aquest premi ve referit a les dones intel.ligents que regenten blogs (és el que n'he extret de la foto de les calçetes i el text...m'he quedat amb el text clar!).
Els passos a seguir com a rebedora del premi són:

El primer que s'ha de fer és presentar el premi i anomenar a qui me l'ha donat (ja ho he fet, en l'ordre invers en aquest cas).

El segon que s'ha de fer és anomenar 7 dones a qui els donaria aquest premi i dir el per què.
En aquest cas anomenaria... (hauré de repetir nominats amb anterioritat, i tampoc sé si arribaré a set. Però és evident que d'haver-ne, n'hi han moltíssimes!)

L'Anna
La Lara
L'Alba
L'Elena (Que seria la segona vegada que reb el premi...jiji)
...
...
(Em sembla que ja repetiria masses nominacions anteriors!)

I també a l'Oriol, que de banda femenina en té prou (i d'intel.ligent clar!).

El perquè els faig entrega (virtual) d'aquest premi és, evidentment, perquè són dones molt intel.ligents i amb neguits i motivació per saber, aprendre, gaudir i descobrir més de la vida.

La tercera i última cosa a fer és explicar 7 coses rares sobre mi...

1. Per tal de controlar-ho tot, tinc necessitat d'escriure llistes sobre tot el que he de fer, i així no deixar-me res pendent.
2. No segueixo gairebé mai la llista perquè em bloquejo amb el munt de coses que són.
3. Em costa entregar el dni, només deixo que el vegin i prou. (suposu que és por a que me'l treguin...).
4. Un punt recurrent de fixació de la fisonomia de la gent són les celles.
5. M'encanta olorar el que cau a les meves mans, amb predil.lecció pels llibres (sobretot vells).
6. M'agrada molt observar i analitzar els comportaments aliens, i buscar-ne els perqués (és a dir muntar-me les pelis amb la vida dels desconeguts, i trobar-hi possibles solucions, extreure'n hipòtesis...).
7. Penso mil i una opcions des de mil i un punts de vista diferents pel mateix fet o situació (en resum, dono masses voltes a les coses).

Pensant en típicades/topicassos, quants possibles propòsits pel nou any estic veient...

divendres, 11 de desembre del 2009

Solstici.

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents,
sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

dijous, 10 de desembre del 2009

Què, qui, com...

Què et pot portar a dubtar, a censurar-te davant el que potser volies fer?

-La inseguretat.
-La por.

Qui et duu al dubte, a la censura? Els altres o tu mateix?

-Tu mateix.

Com et sents quan no fas el que potser volies fer?

-Malament.
-Frustrat.
-Censurat.
-...

Llavors, ja saps!

dijous, 3 de desembre del 2009

Cap endavant...

Últimament vaig recuperant certes coses del passat, així com vaig incorporant-les al meu present.
Potser estic en època de transició cap a no se on.
Potser tinc por al meu davant i m'empento recuperant coses del passat.
Potser només és que tot torna.
Potser...
No ho se pas, però el que si està clar és que cap endavant hi vaig.

Un dia un professor del qual guardo molt bon record va dir (no crec pas que sigui una frase seva, però si és gràcies a ell que jo la vaig escoltar per primer cop):

"El moment present és el que importa i el que hem de viure.
El futur ja vindrà. I mirar el passat només ha de servir per agafar empenta cap endavant."




Una per recuperar!

dilluns, 30 de novembre del 2009

Increïble...

Llegint avui una notícia d'intereconomia (l'enllaç de més avall) m'he quedat parada, impressionada!
Com pot ser que es diguin aquestes bajanades?
Com pot ser que algú se'n quedi tant ample després de donar aquestes afirmacions?
Encara no m'ho crec!
Amb coses com aquestes, et fa pensar en com d'important és que siguem crítics!

http://www.publico.es/espana/273459/intereconomia/africa/destaca/manicura

dilluns, 16 de novembre del 2009

Somnis...

Els somnis...
Normalment és considerat un concepte positiu.
Allò que vols assolir, i pel que has de lluitar, que t'ajuda a seguir endavant...
La direcció cap a on t'has de dirigir.

Tothom te somnis.
Tothom vol aconseguir-los.
Tothom els busca.

Però, també, de vegades, ells sembla que fugen...
Van a contracorrent del que vulgui la resta, es resisteixen, es fan valer el seu pes en el desig d'aconseguir-los.
Llavors és quan et questiones si cal seguir buscant-los, empaitant-los...els poses en dubte.

Tant sols llavors, per aquesta raó els hem de deixar de seguir?
No pas.
De que servirien si no t'ajuden a avançar, en una direcció o altre, però a avançar que és el que val.


dijous, 12 de novembre del 2009

Va de canvis...

Perquè els canvis donen experiència.
Perquè els canvis a temps són agraïts.
Perquè els canvis regeneren energies.
Perquè els canvis aporten nous coneixements.
Perquè els canvis són necessàris.
Anem a canviar!

dilluns, 19 d’octubre del 2009

La caputxeta Vermella

Versió alternativa molt interessant del conte de la Caputxeta vermella.
Potser però, canviaria alguns detalls...

"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta i madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta i madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser "qui" sóc i "com" sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin "company tècnic en carburant forestal"). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individu d'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxa Vermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."

James Finn Garner
"Contes per a nens i nenes políticament correctes"

dimarts, 29 de setembre del 2009

30 minuts d'internet...

Actualment, estic sense internet degut a que el mòdem de casa va cremar-se per la tempesta de fa unes setmanes...
Actualment, veig que gairebé tot el que faig gira entorn el contacte amb internet...
Per qualsevol cosa, ja sigui feina, universitat, cau, relacions...tot és fet amb internet!

Doncs per poder comunicar-me, o bé vas a la universitat en hores extra-lectives, o bé vas al cau, o bé (i aquesta la vaig saber fa poc) vas a la biblioteca del teu poble.
El cas és, que en aquesta biblioteca només tenen dos ordinadors i mitja hora per conectar-s'hi! mitja hora!
Què fas en mitja hora amb tota la feina que hi ha!?
Què fas amb mitja hora?
No se ben bé per on començar!

dimarts, 15 de setembre del 2009

I vam fer la Pica d'estats!

Pel pont de setembre, a última hora, vam decidir marxar a fer la Pica d'estats.
El cim més alt de Catalunya!
Tot i no pujar-la l'onze de setembre, que hagués sigut el dia perfecte per commemorar la diada, ho vam fer el 12... i sort!
Aquest pont, la Pica semblava les rambles! si ja el dotze va ser impressionant la de gent que hi havia, l'onze es veu que ja era brutal...

El dia onze, vam iniciar la pujada deixant el cotxe al pàrking, que es troba a deu minuts del refugi de vallferrera. Vam pujar i pujar, fins a l'estany de Sotllo, on ja es va fer prou tard i vam muntar la tenda. Un sopar calentó i a dormir.
A les cinc de la matinada ja ens aixecavem per desmuntar la tenda i prepara-ho tot per la pujada.
La pujada va ser un pèl dura, però molt emocionant! sobretot perquè la vam fer per la cresta, i va ser una grimpada genial! (amb una barreja d'emoció i por en segons quins trams...).
De la cresta ja vam anar a petar al Pic de Verdaguer, i tot seguit la Pica d'estats!
Ara però, el cim era un bullidor de gent. Entre els que pujaven i els que baixaven, era tipus processó. I per fer-se la foto es feia cua!
La baixada va començar bé, però al poc una companya del grup es va lesionar i vam trigar moltíssim, moltíssim en baixar. Sen's va fer fosc i com no, la pluja ens va acompanyar gran part de la baixada i fins al final.
Tot i així, ha estat increïble!

Algunes qüestions indignants però...
Com pot ser que a la normativa de la zona dels llacs (on la gent normalment fa nit) estigui prohibit fer fogueres, banyar-se i acampar entre altres, i la penya en faci cas omís!
Més d'un grup fent fogates, i per no dir la de gent que va deixar la seva tenda muntada durant tot el dia!
Els "domingueros" arriben arreu!

Per últim, deixo unes poques fotos! Al cim; a la cresta durant la grimpada i la pujada després del segon llac.






dijous, 10 de setembre del 2009

Atreveix-te

dimarts, 8 de setembre del 2009

Davant de la sort... et vens?

En ple procés d'exàmens de recuperació, conforme s'apropa la data final de l'últim examen, vaig perdent la força i l'optimisme...
De fet els resultats obtinguts fins ara no estan sent els més esperats, i això va sumant, i va carregant...

Als exàmens, sempre hi ha el punt de confiança en un mateix, en el potencial adquirit al llarg dels anys, en el que has estudiat (clar), en la capacitat d'inventiva també, i en d'altres aptituds i capacitats personals vàries.
El factor sort, si més no, també en pren part del joc.
Com una variable més, ell està allà, sempre esperant per si en vols fer ús.
Depenent del tipus d'examen, el pots utilitzar més o menys, o res.
Així doncs, jo avui n'he fet ús. I molt! Massa...
La qual cosa m'ha fet pensar que no estava dominant per res la situació, estava deixant tot en mans de la sort, acceptant el resultat que hagi de ser sense res a poder dir...
Una situació bastant pèsima pel que fa a les alçades que em trobo...
Deixar-ho tot en mans de la sort, és massa arriscat...

Però avui m'he venut a la sort.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Converses amb un mateix

- Hola? Inseguretat? ...què no vens?
- mmmm...No.
- Per què?
- Perquè No crec que em necessitis...
- Cert, no et necessito.
- Veus, ja t'ho deia.
- Gràcies.
- De res! Quan creguis que em necessites, m'avises i torno.
- Molt bé, però no crec que t'avisi.
- D'acord, millor per tu!
- Si, molt millor!

dimarts, 1 de setembre del 2009

Preparats, llestos...

Ja està? ja s'ha acabat el temps?

Inici d'exàmens de recuperació...
Inici de nervis, inici de mals de cap, tensió, incoherència...
Però també...
Inici de sorpreses, d'alegries, d'un any diferent?

...Com tot inici, també hi han finals!

Final de les classes a la universitat, final de treballs...Final d'una carrera?

Uf! ja veurem!

El temps mai s'acaba... va passant i tu te'n fas càrrec de com l'aprofites.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Setembre! bon any nou ...

Normalment l'any nou és al gener. Donat que està acordat que és el punt inicial.
Cada inici d'any, ens acomiadem de l'any que deixem enrere, i obrim pas al nou, un just per començar. Llavors és quan sorgeixen les més típiques costums de veure que s'ha fet, que es pot començar de nou, que et depararà el nou any, que deixaràs de fer a partir de llavors, que començaràs...

Per a mi el nou any és exactament al setembre.
Al setembre o voltants, és quan s'inicia tot. Tot tipus de cursos, cursets, universitats, escoles, feines (o no), postgraus, idiomes...
Al setembre et plantejes que faràs, que iniciaràs, amb que seguiràs...
És l'època més rebosant d'idees, projectes, innovacions...

Perquè el mes de gener és considerat el nou any, si realment segueixes amb la rutina ja marcada des del setembre probablement?

dissabte, 22 d’agost del 2009

La realidad es transformable

“Son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las cuevas de Alí Babá.

Pero quizá desencadenen la alegría de hacer y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable."

Eduardo Galeano

Release me





Estudi, estudi, estudi...

Ja fa dies que únicament penso en això.
Pensar, que no vol dir que ho faci...

Tinc els últims exàmens de la carrera (que no en són pocs)
i me's molt dificil actuar coherentment, és a dir, estudiar com hauria de fer-ho perquè els resultats fossin els esperats.

Sembla com si no tingués ganes d'acabar la carrera!
I de fet no penso en altre cosa que en quan l'acabi, què podré fer, on podré anar...

És dificil mantenir la concentració, quan el cap vola amb els pardalets de la imaginació.

És dificil mantenir la concentració, quan tot el que t'envolta et distreu.

És dificil mantenir la concentració, quan tens ganes de fer altres coses.

divendres, 21 d’agost del 2009

Fets o paraules?

Sempre ens acostumem a parlar i parlar, donant voltes i més voltes a tot.
Al cap i a la fi però, què acaba sent més important?
Tot el que puguis parlar? O tot el que puguis mostrar?
Davant les diferents situacions de la vida, que prioritzes?
Les paraules? els fets?
És molt important parlar, comunicar verbalment, dialogar, conversar...
Però on rau realment el sentit de tot allò important?

En els fets i les accions?
o bé, en les paraules i les explicacions?

diumenge, 16 d’agost del 2009

...i sures

Deixar-se portar per l'aire...
Acompanyant les ones amb la mà...
Fins assolir una dansa perfecte...

dilluns, 3 d’agost del 2009

Regenerant...

Avui mentre feia una neteja, buidada, recol.locació i de tot el que és possible a la meva habitació. Entre calaixos, llibres, fulls escrits, fulls en blanc, fulls rebregats, oblidats, importants, amb records... he trobat un fulletó petit tronja amb un escrit que ja no recordava, i que sempre m'ha encantat.
M'ha fet pensar i recordar...


Viure és combatre la peresa.

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa de cada instant
i restablir la fonda dimensió de tota cosa dita.

Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acrèixer l'esperança.

Serem allò que volguem ser.

*Apollinaire versionat per Miquel Martí i Pol

diumenge, 2 d’agost del 2009

Welcome to Sarajevo

Ja tornada de l'estada a Sarajevo, i amb milers de pensaments barrejats.
Han estat uns dies molt intensos. Tots ells plens de sentiments, d'aprenentatges, d'indignació, d'il.lusió, de reflexions personals, de reflexions compartides...

He descobert coses que eren del tot desconegudes, conflictes que són del tot desconeguts. Que ningú en parla, i que per tant, se suposa que no existeixen...
Tant aprop i tant llunyà alhora...

Cal obrir els ulls!
Cal que ens treiem la mania de mirar-nos el melic fins a tals extrems de la ignorància, la desconeixença...

I cal moure's, cal actuar!
Aportar el granet de sorra necessàri per que la situació millori.
Actuar al teu voltant i anar deixant escampada la taca d'oli, que poc a poc, anirà fent-se més gran. Més i més gran...

dijous, 11 de juny del 2009

Moments d'universitat...

Avui a la tarda em trobo a la universitat, i al veure l'ambient, em pregunto que fa la gent aquí realment?
Qui no està cridant, està escoltant música a tota ostia. Qui no juga, està explicant els cotilleos del dia...

De fet jo mateixa, que hauria d'estar estudiant, estic plantada davant de l'ordinador i fent una entrada al blog (que com és nou, em fa il.lusió).
L'ambient de la saleta d'ordinadors (si saleta perquè els ha donat per fer obres i ens han tret tots els ordinadors, i ens hem quedat amb uns 20 a lo sumo per mils d'estudiants!) sembla una festa.
La qual cosa no ajuda a que jo m'inspiri a estudiar, que és el que hauria d'estar fent des de l'inici de la tarda...

Bé, al que anava... Que fa la gent aquí?
Ara només s'escolten queixes d'un grup que ja els han penjat la nota d'un examen, i es veu que uns quants han suspès. Es queixen tot dient paraules gruixudes (m'encanta aquest terme) dirigides a la professora. Però realment, l'actitut i els comentaris no reflexen pas haver-s'ho currat gaire.

Això m'ha fet pensar dues coses:
- Una, sóc un xic maruji i estaria bé que em poses a estudiar.
- Dos, si no t'ho curres, et pots queixar?

Pel que fa a la segona, val a dir que sempre és "divertit" aprovar per la patilla, qui no ho ha fet amb una o altre assignatura. Però som conscients que ens preparem per dedicar-nos-hi en un futur?
El que s'apren a la carrera, està clar que no ha de ser tot, en el sentit de que amb la carrera ja ho tens tot fet i sabut. Cal formar-se contínuament i ampliar coneixements. Això està clar.
Ara però, se suposa que una base adquireixes i que aquesta et serveix per a dedicar-te al món professional, si més no a començar en ell... i això qui s'ho creu?

Crec que la gràcia està en que "se suposa" que això és el que passa.

I ja pel que fa a la primera... vaig a endinsar-me en l'estudi! Que voldré ser una molt bona psicòloga!

Iniciant l'espai

Moltbé, després de força pensar i repensar, ja està decidit.
Inicio un blog amb l'objectiu d'exterioritzar tot de reflexions, pensaments, idees, que m'envolten i em venen i van recurrentment (o no).

Mai he sigut de llegir blogs, si més no amb certa constància, però últimament l'interés va in crescendo...serà l'edat? la meva situació actual?
Tant se val, el més important és tenir-ne ganes i fer-ho, alhora de gaudir de l'experiència.

Reflexions pendents ve a ser, tot allò que penso, em neguiteja, i mai acabo d'encarar per falta de temps (o mala gestió d'aquest millor dit).

Au doncs, no m'ho penso més, som-hi!