Perquè quan es tenen ganes de fer moltes coses, s'ha d'aprofitar..
Cal renovar-se continuament, no estancar-se i, sobretot, no acomodar-se en el no-res.
Fugim del tancament en la rutina, dels cercles viciosos que no duen enlloc, emocionem-nos amb les petites coses i espremem tot el suc de les grans.
Gaudim amb els imprevistos, il·lusionem-nos amb les novetats i patim amb l'inici dels nous reptes.
Lluitem pel que creiem, no ens amaguem amb el silenci, deixem-nos de crítiques de bar i actuem, mobilitzem-nos.
Plantem la llavor del que volem, i tinguem-ne cura d'ella. Que no quedi en l'espai reduït on es pugui ofegar i no crèixer.
Tinguem ganes de veure, conèixer, experimentar, canviar, emocionar, descobrir...
Tinguem avidesa de viure amb contingut!
diumenge, 20 de febrer del 2011
dissabte, 12 de febrer del 2011
En el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
Diverses vegades em questiono si el que estic fent és el que vull fer realment. Diverses vegades, se perquè això em ve donat..
Què és el que m'agradaria haver assolit ja, perquè potser encara no ho he fet, que si he assolit, amb què gaudeixo, que m'empeny a fer el que faig, que m'empeny a seguir un camí o altre..
Suposo que és de naturalesa humana fer-se aquest tipus de preguntes i reflexions. Però fer-se-les massa ja és de naturalesa personal clar..
Se suposa que arribat un moment concret hauries de tenir un seguit de coses realitzades, assolides.. Que quan la gent et pregunta com va, què n'és de tu actualment, hauries d'estar en el punt on hom creu que s'ha d'estar, segons els barems de l'edat, el lloc, i el moment.
..i per què? per què estem condicionats de tal manera, en la qual creiem que ja sabem el que els altres hauríen de tenir o ser? perquè ens hem de sentir més o menys complets, més o menys realitzats depenent de la resposta dels altres.
Està clar, que com a societat hi han uns patrons establerts, uns mínims a seguir, i amb els quals pots mesurar el teu grau d'adaptació o "d'alternativitat". Però sembla que, en aquest cas, "l'alternativitat" no està tant entesa com a tal, si no més jutjada com a l'extrem cap a on no has d'anar, perquè llavors et perds..
A tot això, jo crec, que en el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
És més, un s'hauria de perdre obligatoriament per trencar amb la inèrcia que tant ens domina i aprendre a caminar per tot tipus de camins.
Què és el que m'agradaria haver assolit ja, perquè potser encara no ho he fet, que si he assolit, amb què gaudeixo, que m'empeny a fer el que faig, que m'empeny a seguir un camí o altre..
Suposo que és de naturalesa humana fer-se aquest tipus de preguntes i reflexions. Però fer-se-les massa ja és de naturalesa personal clar..
Se suposa que arribat un moment concret hauries de tenir un seguit de coses realitzades, assolides.. Que quan la gent et pregunta com va, què n'és de tu actualment, hauries d'estar en el punt on hom creu que s'ha d'estar, segons els barems de l'edat, el lloc, i el moment.
..i per què? per què estem condicionats de tal manera, en la qual creiem que ja sabem el que els altres hauríen de tenir o ser? perquè ens hem de sentir més o menys complets, més o menys realitzats depenent de la resposta dels altres.
Està clar, que com a societat hi han uns patrons establerts, uns mínims a seguir, i amb els quals pots mesurar el teu grau d'adaptació o "d'alternativitat". Però sembla que, en aquest cas, "l'alternativitat" no està tant entesa com a tal, si no més jutjada com a l'extrem cap a on no has d'anar, perquè llavors et perds..
A tot això, jo crec, que en el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
És més, un s'hauria de perdre obligatoriament per trencar amb la inèrcia que tant ens domina i aprendre a caminar per tot tipus de camins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
