D'ençà fa un temps, que he estat llegint molt més que anys enrere.
Sempre m'ha encantat i he gaudit d'allò més aprenent amb cada llibre, però potser justament l'any passat vaig topar amb tot un seguit de llibres espectaculars (i també amb un munt de temps disponible com normalment no tenia..) que van anar retroalimentant el gaudir de la lectura i cada cop més pujant el llistó del que volia seleccionar per llegir i el que no.
Llegia, bé, més aviat devorava els llibres que anava descobrint, tot desitjant que el següent superés a l'anterior, i així, seguir amb la remesa d'emoció en les diferents lectures.
Això em passava alhora que sabia que aquesta remesa, es podia trencar en qualsevol moment. Cada cop buscava i rebuscava més per trobar el proper llibre que em deixés petjada..
L'última troballa que em va deixar una gran petjada i em va remoure molt va ser amb el llibre: L'home que explicava històries, de Rabih Alameddine.
Va ser un d'aquells llibres que mentre l'estàs llegint, desitges que no s'acabi mai, però tampoc pots parar de llegir i per tant vas avançant més i més, sabent que en un moment o altre s'acabarà i llavors, qui sap quan tornaràs a trobar un llibre que t'embolcalli tant..
Doncs avui he descobert que el mateix autor n'ha publicat un altre fa ben poc!
La dona de paper, un llibre que promet com l'anterior.
Feta aquesta descoberta, me'n vaig directa a adquirir-lo i a veure què tal!
Quines ganes!
