Avidesa de llegir..

D'ençà fa un temps, que he estat llegint molt més que anys enrere.
Sempre m'ha encantat i he gaudit d'allò més aprenent amb cada llibre, però potser justament l'any passat vaig topar amb tot un seguit de llibres espectaculars (i també amb un munt de temps disponible com normalment no tenia..) que van anar retroalimentant el gaudir de la lectura i cada cop més pujant el llistó del que volia seleccionar per llegir i el que no.

Llegia, bé, més aviat devorava els llibres que anava descobrint, tot desitjant que el següent superés a l'anterior, i així, seguir amb la remesa d'emoció en les diferents lectures.

Això em passava alhora que sabia que aquesta remesa, es podia trencar en qualsevol moment. Cada cop buscava i rebuscava més per trobar el proper llibre que em deixés petjada..

L'última troballa que em va deixar una gran petjada i em va remoure molt va ser amb el llibre: L'home que explicava històries, de Rabih Alameddine.
Va ser un d'aquells llibres que mentre l'estàs llegint, desitges que no s'acabi mai, però tampoc pots parar de llegir i per tant vas avançant més i més, sabent que en un moment o altre s'acabarà i llavors, qui sap quan tornaràs a trobar un llibre que t'embolcalli tant..

Doncs avui he descobert que el mateix autor n'ha publicat un altre fa ben poc!
La dona de paper, un llibre que promet com l'anterior.
Feta aquesta descoberta, me'n vaig directa a adquirir-lo i a veure què tal!
Quines ganes!

On tot es dona, on tot es perd..

Aquí és on a voltes em perdo..

Aquí és on a voltes em trobo..

Ja en van 28..

I segueixo pensant que..

No sumem anys, vivim experiències..

No bufem espelmes, demanem desitjos..

Destapar el cel..

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros y destapar el cielo.

Mario Benedetti

La diferència entre una realitat o altre, és que tu creguis que és possible..

Fins que no t'ho creguis realment, que la vida la tens a les teves mans, que d’aquesta vida només en tens una i que l'estàs veient passar des de l'altre banda de la finestra..

És quan tinguis realment ganes de sortir i enfangar-te que serà quan decidiràs fer-ho, per més coses que et diguin els de fora,les paraules han de sortir-te de dins, sentir-ho, i serà en aquell moment que deixaràs de fer el ronso..

Quan el Si.. quan aquest Si deixi de ser una resposta i passi a ser una afirmació, llavors significarà que t’hauràs aixecat..
I quan el gràcies te'l diguis a tu mateixa i no a mi per dir-te aquestes coses, llavors serà que ja ho hauràs fet..

No hi tens res a perdre, tant per tant, surt fora! que entre no i no, et trobaràs un si, i ja només per aquest, val la pena..

De tant en tant va molt bé que algú del teu costat, et faci una empenteta..
Transcric algunes de les frases que m'has dit i me les faig meves, per seguir avançant..
Gràcies :)

Sensacions..

Et lleves ben d'hora, de matinada. Disposat a gaudir d'un dia de muntanya.. El poble dorm.

Surts de casa agafant avantatge al sol, però esperant trobar-vos i acompanyar-vos al llarg del dia allà dalt, ben amunt.

Les previsions del temps són bastant negatives. Negatives en el sentit de poder complicar-te l'ascens, no perquè ho siguin per sí mateixes, clar!
Núvols, neu, boira, pluja.. però tant se val! Potser s’equivoquen, aquestes coses ja passen.

Arribes, et prepares per començar l'aventura i contemples el cel. Blau! El sol et saluda, somrius i comences la marxa. Sembla que aquest cop les previsions no concorden. Si més no, per ara, van tard.

Conforme vas pujant, el cel es va tapant. Els núvols carregats volen acompanyar-te. Segueixes endavant.

Ara la boira també vol venir. El teu primer gest és mirar en direcció al cim i pensar que potser encara pots assolir-ho. Et resisteixes a compartir el cim amb la boira i els núvols.
El teu segon gest però, és mirar al teu voltant i pensar que millor no intentaràs assolir el cim, però si gaudiràs girant cua i baixant. Ara però, aquí no s’ha acabat. Tens ben clar caminar pels voltants tot gaudint del conjunt i, ara si, acceptes la boira i els núvols. De fet, potser la pluja també vol venir! Somrius.

Tornes al cotxe, descarregues, et canvies i mentre menges els fruits secs, tens la sensació de tornar cap a casa més plena. El plaer d'adaptar-te al temps i alhora gaudir-ho tant com gaudeixes de l'entorn, t'omple..

Somrius de nou i pel cap va sonant una cançó..

Tot és camí des d’ara…

No em malvendré el silenci. D’aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n’estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l’espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m’exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m’inscric a tota mena de propòsits
de goig i d’esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa’m no dir‐te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir‐te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar‐lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita’m l’espai, però no esperis
que renunciï a res d’allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d’aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la’n trec l’endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d’abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l’arena
i abalteix voluntats, i d’establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d’ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l’estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol. L’hoste insòlit. 1978.