Parades...

De vegades arribes a un punt del camí que fas on necessites fer una parada, una parada per respirar, agafar aire, pensar, veure, sentir...Una parada molt necessària.

Aquesta parada no ve donada per així poder reprendre el camí, o per així decidir cap a on seguir, No.
Aquesta parada ve donada per prendre consciència d'on ets, què fas i perquè, qui t'acompanya...
Prendre consciència del ritme i contingut de la nostra vida és quelcom essencial per conèixer on ens trobem, qui som, i perquè fem el que fem.

De què ens serveix passar corrents pel dia a dia?
De què ens serveix...?

Si passem corrents pel dia a dia, ens perdem les petites coses. Les petites coses que realment són essencials i marquen la diferència. Ens perdem oportunitats per canviar, per conèixer, per crèixer i evolucionar. Perdem força per actuar davant d'allò que no ens agrada. Ens tornem més ignorants, i més vulnerables. Ens perdem pensaments, reflexions i situacions que ens podrien aportar molta riquesa a nosaltres mateixos i també als altres, aquells amb qui compartim moments, xerrades, experiències...
Ens perdem converses, intercanvis...
Si passem corrents pel dia a dia, no ens impregnem de l'essència del viure.

Feta la parada doncs, es segueix avançant pel camí, fins a la propera parada, i així, successivament, prenent cada cop més consciència de nosaltres mateixos, dels altres i d'allò que ens envolta.

Un bon acompanyament per aquesta parada:

Fer Anys.

Fer anys, queda clar que no és només qüestió d'acumular-los.
Tots en fem, però no els sentim de la mateixa manera.
Un any pot estar sempre ple d'experiències, moments, situacions, creuaments, coneixements, experiències...
O bé, pots sentir-ho buit, i quedar-te només amb el fet de veure que et fas més gran, o més vell. Centrant-te únicament en el pla físic.
Jo prefereixo quedar-me en el pla espiritual (per dir-ho d'alguna manera) i veure-ho i viure-ho com una suma de tot el que vas aprenent, acumulant i que et va formant. Perquè cada moment viscut forma part de tu...
Aquesta és, en el meu parer, la millor manera de fer anys.

Mirades...

Mirades pendents, mirades sorpenents, mirades clares, mirades senzilles, mirades profundes, mirades penetrants, mirades especials, mirades tranquil.les, mirades ràpides, mirades calentes, mirades complicades, mirades fosques, mirades que maten, mirades provocadores, mirades furtives, mirades passades, mirades comprensives, mirades que desprenen, mirades honestes, mirades que t'esperen...

...

Havia de fer-se un treball molt important i "Cadascú" estava segur de que "Algú" ho faria.
"Qualsevol" ho podria haver fet, però "Ningú" ho va fer.
"Algú" es va disgustar per això, ja que el treball era de "Cadascú".
"Cadascú" va pensar que "Qualsevol" podria fer-ho, però "Ningú" se'n va adonar de que "Cadascú" ho faria.
En conclusió, "Cadascú" va culpar a "Algú" quan "Ningú" va fer el que "Qualsevol" podria haver fet.

Les coses petites...

Només ens aïllem a les coses petites, a la mínima i fràgil llibertat de les coses petites,
i ens costa en veritat deixar-les, perquè a l'abric dels inútils objectes inevitablement quotidians existeix tot un món no sabut de tendresa.
Només ens aïllem, només creixem en les coses petites:
aquell mocador que portem sempre doblegat amb tanta cura a la butxaca, la cançó que recordem de cop, un llibre ja oblidat, el gest repetit tantes vegades, o la cosa més íntima que ningú podria estimar com nosaltres estimem.
Es tracta, ben mirat, d'una constant evasió cap a nosaltres mateixos, cap a la més pura i íntima part de nosaltres mateixos, convertida al cap i a la fi- i ens sorprèn sempre constatar-ho- en el que més ens apropa al jo profund que viu dins nostre, i sobretot en el que més intensament ens alena a viure.

Miquel Martí i Pol

...

Pels ulls...

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí Pol