Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.

Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.

No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.

Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.

De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.

Qui sap? Ningú no sap res de res, res.

Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

Vicent Andrés Estellés