Perquè quan es tenen ganes de fer moltes coses, s'ha d'aprofitar..
Cal renovar-se continuament, no estancar-se i, sobretot, no acomodar-se en el no-res.
Fugim del tancament en la rutina, dels cercles viciosos que no duen enlloc, emocionem-nos amb les petites coses i espremem tot el suc de les grans.
Gaudim amb els imprevistos, il·lusionem-nos amb les novetats i patim amb l'inici dels nous reptes.
Lluitem pel que creiem, no ens amaguem amb el silenci, deixem-nos de crítiques de bar i actuem, mobilitzem-nos.
Plantem la llavor del que volem, i tinguem-ne cura d'ella. Que no quedi en l'espai reduït on es pugui ofegar i no crèixer.
Tinguem ganes de veure, conèixer, experimentar, canviar, emocionar, descobrir...
Tinguem avidesa de viure amb contingut!
diumenge, 20 de febrer del 2011
dissabte, 12 de febrer del 2011
En el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
Diverses vegades em questiono si el que estic fent és el que vull fer realment. Diverses vegades, se perquè això em ve donat..
Què és el que m'agradaria haver assolit ja, perquè potser encara no ho he fet, que si he assolit, amb què gaudeixo, que m'empeny a fer el que faig, que m'empeny a seguir un camí o altre..
Suposo que és de naturalesa humana fer-se aquest tipus de preguntes i reflexions. Però fer-se-les massa ja és de naturalesa personal clar..
Se suposa que arribat un moment concret hauries de tenir un seguit de coses realitzades, assolides.. Que quan la gent et pregunta com va, què n'és de tu actualment, hauries d'estar en el punt on hom creu que s'ha d'estar, segons els barems de l'edat, el lloc, i el moment.
..i per què? per què estem condicionats de tal manera, en la qual creiem que ja sabem el que els altres hauríen de tenir o ser? perquè ens hem de sentir més o menys complets, més o menys realitzats depenent de la resposta dels altres.
Està clar, que com a societat hi han uns patrons establerts, uns mínims a seguir, i amb els quals pots mesurar el teu grau d'adaptació o "d'alternativitat". Però sembla que, en aquest cas, "l'alternativitat" no està tant entesa com a tal, si no més jutjada com a l'extrem cap a on no has d'anar, perquè llavors et perds..
A tot això, jo crec, que en el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
És més, un s'hauria de perdre obligatoriament per trencar amb la inèrcia que tant ens domina i aprendre a caminar per tot tipus de camins.
Què és el que m'agradaria haver assolit ja, perquè potser encara no ho he fet, que si he assolit, amb què gaudeixo, que m'empeny a fer el que faig, que m'empeny a seguir un camí o altre..
Suposo que és de naturalesa humana fer-se aquest tipus de preguntes i reflexions. Però fer-se-les massa ja és de naturalesa personal clar..
Se suposa que arribat un moment concret hauries de tenir un seguit de coses realitzades, assolides.. Que quan la gent et pregunta com va, què n'és de tu actualment, hauries d'estar en el punt on hom creu que s'ha d'estar, segons els barems de l'edat, el lloc, i el moment.
..i per què? per què estem condicionats de tal manera, en la qual creiem que ja sabem el que els altres hauríen de tenir o ser? perquè ens hem de sentir més o menys complets, més o menys realitzats depenent de la resposta dels altres.
Està clar, que com a societat hi han uns patrons establerts, uns mínims a seguir, i amb els quals pots mesurar el teu grau d'adaptació o "d'alternativitat". Però sembla que, en aquest cas, "l'alternativitat" no està tant entesa com a tal, si no més jutjada com a l'extrem cap a on no has d'anar, perquè llavors et perds..
A tot això, jo crec, que en el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
És més, un s'hauria de perdre obligatoriament per trencar amb la inèrcia que tant ens domina i aprendre a caminar per tot tipus de camins.
dissabte, 29 de gener del 2011
Fosses del silenci
Passen per damunt,
sense cap contemplació,
profanant la nostra història
amb absoluta impunitat,
la justícia es tapa els ulls:
quatre dècades després
els crims de la dictadura
encara no han sigut jutjats.
No descansarem,
seguirem recuperant
la memòria saquejada.
Exhumarem la veritat,
traurem a la llum del dia
les ferides del passat,
que encara resten obertes
i mai no deixen de sagnar.
Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van renunciar
a la seua llibertat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.
Encara queda gent
que vol seguir investigant,
que no es conforma amb el silenci
com a única versió oficial.
Encara queda molta gent
que continua escorcollant
tots els registres del franquisme
cercant-hi els seus familiars.
Inevitablement
arribarà un dia en què els murs
que s’han alçat sobre les fosses
començaran a trontollar.
Els mausoleus de la vergonya
cauran pel seu propi pes,
perquè quan la terra brama
fa remoure els fonaments.
Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van posar preu
a la seua dignitat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.
Pau Alabajos
http://www.myspace.com/91249527/music-player?sindex=1.1&shuffle=true&amix=false&pmix=false&plid=28745&artid=1780635&profid=91249527&friendid=91249527&sseed=12845&ptype=3&stime=0&ap=1&rpeat=false
**Un concert i un disc genial, on es barregen tot de sentiments, emocions, experiències, propostes... és difícil deixar-ho plasmat en unes poques línees.. Ho heu de veure i/o escoltar!
sense cap contemplació,
profanant la nostra història
amb absoluta impunitat,
la justícia es tapa els ulls:
quatre dècades després
els crims de la dictadura
encara no han sigut jutjats.
No descansarem,
seguirem recuperant
la memòria saquejada.
Exhumarem la veritat,
traurem a la llum del dia
les ferides del passat,
que encara resten obertes
i mai no deixen de sagnar.
Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van renunciar
a la seua llibertat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.
Encara queda gent
que vol seguir investigant,
que no es conforma amb el silenci
com a única versió oficial.
Encara queda molta gent
que continua escorcollant
tots els registres del franquisme
cercant-hi els seus familiars.
Inevitablement
arribarà un dia en què els murs
que s’han alçat sobre les fosses
començaran a trontollar.
Els mausoleus de la vergonya
cauran pel seu propi pes,
perquè quan la terra brama
fa remoure els fonaments.
Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van posar preu
a la seua dignitat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.
Pau Alabajos
http://www.myspace.com/91249527/music-player?sindex=1.1&shuffle=true&amix=false&pmix=false&plid=28745&artid=1780635&profid=91249527&friendid=91249527&sseed=12845&ptype=3&stime=0&ap=1&rpeat=false
**Un concert i un disc genial, on es barregen tot de sentiments, emocions, experiències, propostes... és difícil deixar-ho plasmat en unes poques línees.. Ho heu de veure i/o escoltar!
diumenge, 16 de gener del 2011
Un senzill conte... només?
Una filla es queixava al seu pare de la seva vida i de com les coses li eren tant difícils. No sabia que fer per poder seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Ja estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, en sorgia un altre..
El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col.locar a foc alt. Ràpidament, l'aigua de les tres olles ja bullia.
En una va col.locar pastanagues, a l'altre ous i a la última grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir cap paraula.
La filla, va esperar impacient, preguntant-se què és el que deuria estar fent el seu pare. Als vint minuts, el pare va apagar el foc.
Va treure les pastanagues i les va col.locar en un bol.
Va treure els ous i els va col.locar en un altre bol.
Va colar el cafè i el va posar en un tercer bol.
Mirant a la seva filla, li va dir:
- Què hi veus?
- Pastanagues, ous i cafè, va respondre la filla.
Llavors, el pare la va fer acostar-se i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i les va notar ben toves.
Després li va demanar que agafés un ou, i el trenqués. Ella ho va fer i un cop treta la closca, va observar l'ou dur.
Després li va demanar que provés el cafè. Ella somreia mentre en gaudia del seu gust.
Va ser llavors quan la filla va preguntar:
- Què vols dir amb això, pare?
Ell li va explicar, que els tres elements havien enfrontat la mateixa adversitat: l'aigua bullint, però que davant d'ella, havien reaccionat de forma diferent..
La pastanaga era forta i dura, però després de l'aigua bullint, s'havia tornat tova, dèbil i fàcil de desfer.
L'ou abans era fràgil, la closca fina protegia el seu interior líquid, però després de l'aigua bullint, s'havia endurit el seu interior.
Els grans de cafè però, eren únics. Després de l'aigua bullint, aquests, havien canviat l'aigua!
- Quina ets tu doncs? li preguntà el pare a la filla.
Quan l'adversitat apareix a la teva vida, com respons?
Com la pastanaga? com l'ou? o com el gra de cafè?
El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col.locar a foc alt. Ràpidament, l'aigua de les tres olles ja bullia.
En una va col.locar pastanagues, a l'altre ous i a la última grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir cap paraula.
La filla, va esperar impacient, preguntant-se què és el que deuria estar fent el seu pare. Als vint minuts, el pare va apagar el foc.
Va treure les pastanagues i les va col.locar en un bol.
Va treure els ous i els va col.locar en un altre bol.
Va colar el cafè i el va posar en un tercer bol.
Mirant a la seva filla, li va dir:
- Què hi veus?
- Pastanagues, ous i cafè, va respondre la filla.
Llavors, el pare la va fer acostar-se i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i les va notar ben toves.
Després li va demanar que agafés un ou, i el trenqués. Ella ho va fer i un cop treta la closca, va observar l'ou dur.
Després li va demanar que provés el cafè. Ella somreia mentre en gaudia del seu gust.
Va ser llavors quan la filla va preguntar:
- Què vols dir amb això, pare?
Ell li va explicar, que els tres elements havien enfrontat la mateixa adversitat: l'aigua bullint, però que davant d'ella, havien reaccionat de forma diferent..
La pastanaga era forta i dura, però després de l'aigua bullint, s'havia tornat tova, dèbil i fàcil de desfer.
L'ou abans era fràgil, la closca fina protegia el seu interior líquid, però després de l'aigua bullint, s'havia endurit el seu interior.
Els grans de cafè però, eren únics. Després de l'aigua bullint, aquests, havien canviat l'aigua!
- Quina ets tu doncs? li preguntà el pare a la filla.
Quan l'adversitat apareix a la teva vida, com respons?
Com la pastanaga? com l'ou? o com el gra de cafè?
dilluns, 3 de gener del 2011
diumenge, 2 de gener del 2011
Seguim Caminant..
Canviar d'any ens dóna energia per canviar el que volem. Donat que ens ho prenem com l'excusa ideal o perfecte per activar-nos, per moure'ns, per mirar enrere i endavant, per voler el que no tenim i, de retruc, per desitjar al altres el mateix que volem per a nosaltres.
De vegades necessitem una força externa per passar a l'acció, ni que sigui de pensament, que és per on es comença.
Estem massa acostumats potser, a deixar-nos endur per la corrent, a no capficar-nos massa amb les coses, i a no tocar gaires fils per a que no sen's desgavelli tot. Allò de "más vale malo conocido, que bueno por conocer".
Però sembla que, quan s'acaba un any, llavors, si ens podem permetre valorar com ha estat el que deixem enrere, i com ens agradaria que fos el que ve al davant. És en aquest moment que no tenim por de valorar, de pensar en canviar, d'enfrontar-nos al que no ens agrada..
Està clar que l'ideal seria que fossim capaços de fer-ho sempre, ja fos al cap d'un dia, una setmana, tres mesos.. i no ens haguèssim d'esperar a acabar un any per mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar als altres, mirar el que ens envolta i pensar que volem canviar, cap on volem anar i com ho podem fer.
No ens haurien de valdre excuses així per a movilitzar-nos, per exemple.
Tot i així però, l'important és que ho fem, quan? ja depén de cadascú..
Jo proposo fer-ho cada dia!
Bon Any!
Un inici a la fresca dels peus del Pedraforca...
Una cançó del camí...
...i Seguim endavant, seguim caminant!
De vegades necessitem una força externa per passar a l'acció, ni que sigui de pensament, que és per on es comença.
Estem massa acostumats potser, a deixar-nos endur per la corrent, a no capficar-nos massa amb les coses, i a no tocar gaires fils per a que no sen's desgavelli tot. Allò de "más vale malo conocido, que bueno por conocer".
Però sembla que, quan s'acaba un any, llavors, si ens podem permetre valorar com ha estat el que deixem enrere, i com ens agradaria que fos el que ve al davant. És en aquest moment que no tenim por de valorar, de pensar en canviar, d'enfrontar-nos al que no ens agrada..
Està clar que l'ideal seria que fossim capaços de fer-ho sempre, ja fos al cap d'un dia, una setmana, tres mesos.. i no ens haguèssim d'esperar a acabar un any per mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar als altres, mirar el que ens envolta i pensar que volem canviar, cap on volem anar i com ho podem fer.
No ens haurien de valdre excuses així per a movilitzar-nos, per exemple.
Tot i així però, l'important és que ho fem, quan? ja depén de cadascú..
Jo proposo fer-ho cada dia!
Bon Any!
Un inici a la fresca dels peus del Pedraforca...
Una cançó del camí...
...i Seguim endavant, seguim caminant!
dilluns, 27 de desembre del 2010
Calendari
De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l’amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.
Miquel Martí i Pol.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l’amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.
Miquel Martí i Pol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
