A l’hora de l’alba humida en camps oberts somiats trenquem silenci verge amb crits hereus del vespre
Som el foc d’ahir a la nit les brases del matí i fem fora les cendres que només son molèsties.
I ara corre i trenca l’aire que respires avui i et fa viure el moment com si fossin tots els instants que la vida ens regala avui.
A l’hora del capvespre en camps oberts somiats seguim trencant silenci amb crits hereus d’un dia llarg.
I ara corre i trenca l’aire que respires avui i et fa viure el moment com si fossin tots els instants que la vida ens regala. I ara corre i trenca l’aire que respires avui i et fa viure el moment com si fossin tots els instants que la vida ens regala.
I ara corre i trenca l’aire que respires avui i et fa viure el moment com si fossin tots els instants que la vida ens regala avui.
Ja han passat els Passos, i tot tancant aquesta etapa, sento que m'estic quedant molt buida..
No pensava que em costaria tant desaferrar-me del cau. Bé, de fet, encara no ho he aconseguit, i crec que la cosa anirà per llarg..
Perquè no és només passar a tenir els dissabtes "lliures". Comporta moltíssim més.. És canviar una manera de viure.
Llavors és quan desitjaria que tot continués com sempre, com fins ara.. però cal seguir endavant, i veure que serà de la nova manera de viure, la qual no te perquè excloure a l'anterior completament. Puc mantenir-la al costat, per tornar-hi de tant en tant..
No trobo una sola imatge que pugui resumir-ho tot, són masses moments, persones, situacions... Així doncs, deixo una de les més recents, d'aquests Campaments d'Estiu.
"Allà dalt no et revoltes ni t'escanyes ningú se't menja ni t'escup al front. Oh! si poguéssiu veure les muntanyes! Com les muntanyes no hi ha res al món!"