Sensacions..

Et lleves ben d'hora, de matinada. Disposat a gaudir d'un dia de muntanya.. El poble dorm.

Surts de casa agafant avantatge al sol, però esperant trobar-vos i acompanyar-vos al llarg del dia allà dalt, ben amunt.

Les previsions del temps són bastant negatives. Negatives en el sentit de poder complicar-te l'ascens, no perquè ho siguin per sí mateixes, clar!
Núvols, neu, boira, pluja.. però tant se val! Potser s’equivoquen, aquestes coses ja passen.

Arribes, et prepares per començar l'aventura i contemples el cel. Blau! El sol et saluda, somrius i comences la marxa. Sembla que aquest cop les previsions no concorden. Si més no, per ara, van tard.

Conforme vas pujant, el cel es va tapant. Els núvols carregats volen acompanyar-te. Segueixes endavant.

Ara la boira també vol venir. El teu primer gest és mirar en direcció al cim i pensar que potser encara pots assolir-ho. Et resisteixes a compartir el cim amb la boira i els núvols.
El teu segon gest però, és mirar al teu voltant i pensar que millor no intentaràs assolir el cim, però si gaudiràs girant cua i baixant. Ara però, aquí no s’ha acabat. Tens ben clar caminar pels voltants tot gaudint del conjunt i, ara si, acceptes la boira i els núvols. De fet, potser la pluja també vol venir! Somrius.

Tornes al cotxe, descarregues, et canvies i mentre menges els fruits secs, tens la sensació de tornar cap a casa més plena. El plaer d'adaptar-te al temps i alhora gaudir-ho tant com gaudeixes de l'entorn, t'omple..

Somrius de nou i pel cap va sonant una cançó..

Tot és camí des d’ara…

No em malvendré el silenci. D’aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n’estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l’espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m’exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m’inscric a tota mena de propòsits
de goig i d’esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa’m no dir‐te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir‐te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar‐lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita’m l’espai, però no esperis
que renunciï a res d’allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d’aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la’n trec l’endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d’abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l’arena
i abalteix voluntats, i d’establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d’ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l’estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol. L’hoste insòlit. 1978.

Així és..que és així..

La mateixa esperança deixa de ser felicitat quan va acompanyada de l'impaciència..
John Ruskin

La porta

Va directament al mar.. a través de la qual els esclaus eren embarcats per a no tornar mai més..

La porta de no-retorn

Ile de Goreé; Senegal. Caravane de la paix 2007

El tiempo no me mueve, yo me muevo con el tiempo

No tengo todo calculado
ni mi vida resuelta,
sólo tengo una sonrisa
y espero una de vuelta.

És tant relatiu..

Com valores el pas del temps?

Amb els canvis físics? Si ja no ets tant flexible.. ara et canses més i veus que el teu cos no aguanta com abans..

Amb els canvis cognitius/mentals/psicològics? Si les teves prioritats han canviat.. ara prefereixes probar coses diferents..

Amb els canvis socials? Si el teu entorn ha canviat.. si situacions abans inimaginables ahir, avui es donen..

Com valores la pèrdua de temps?

Amb els canvis físics? Si ja no somrius tant.. no et sents tant actiu..

Amb els canvis cognitius/mentals/psicològics? Si veus que no evoluciones.. et sents estancat..

Amb els canvis socials? Quan sembla que darrere teu alguna cosa t'ha d'enxampar.. quan perds oportunitats..

Donar vida a la vida..

En un llunyà paratge de sol i pau es trobava un escriptor, de nom Cronom, que vivia junt a un petit poblat de pescadors. La seva vida era tranquil·la i de tots era conegut que gaudia del respecte i l'estima de les persones que el coneixien.

Cronom, amant dels silencis i de la contemplació de la naturalesa, tots els matins sortia a caminar a l'alba per la vora del mar, observant el disc solar que, ple de vida i força, li enviava les més belles inspiracions.

Un dia, aparentment com tots, tot passejant per aquella platja deserta, es va trobar una noia jove que, pels seus moviments, semblava estar ballant sobre la vora del mar. Poc a poc, conforme s'anava aproximant, va comprovar que es tractava d'una noia que recollia estrelles de mar que trobava a la sorra i les retornava al mar amb gràcia i lleugeresa.

- Per què fa això? - Va preguntar l'escriptor tot intrigat.
- No te'n adones? - Va replicar la jove - Amb aquest sol d'estiu, si les estrelles es queden aquí a la platja, s'assecaran i moriran.

L'escriptor, no poden reprimir un somriure, va contestar:

- Jove, existeixen milers de kilòmetres de platja i centenars de milers d'estrelles de mar.. Què aconsegueixes amb això? Tu només retornes unes poques al mar.

La noia, agafant una altre estrella a la seva mà i mirant-la fixament, va dir:

- Pot ser, però per aquesta ja he aconseguit quelcom.. - i acte seguit la va llençar al mar, tot dedicant un ample somriure a l'escriptor, i va seguir el seu camí.

Aquella nit, l'escriptor no va poder dormir.. finalment, quan va arribar l'alba, va sortir de casa seva, va buscar la noia al llarg d'aquella platja, es va reunir amb ella i, sense dir paraula, va començar a recollir estrelles per retornar-les al mar.