La Marxa dels castells en Cinc imatges..

Tot comença a Guissona, el moment just de recollir els nostres dorsals, i on ens entreguen l'ampolla d'aigua i la samarreta. Bé realment comença molt abans aquesta història, però potser tampoc cal allargar-se tant, si de cas, ho deixo per a un altre post...


En el moment del tret de sortida, ja hi havia barreja d'emoció, il·lusió, dubtes, alegria, sobre-energia.. Quedava un llarg camí per recórrer!


Lara, companya de camí en gran part de la Marxa! Grans xerrades! Grans propòsits!


Un cop ja superats els 54km, era moment de descansar, estirar, compartir anècdotes..


Abans de marxar cap a l'autobús que ens tornaria "a casa", es respira goig en l'ambient, tothom molt content i com no, amb ganes de congelar el moment viscut amb un ampli somriure i molta, molta alegria!

Fins l'any vinent? no, no ho crec heheehe
Tot i estar-ne molt contenta, prefereixo la Muntanya!

M'encanta...

XII Marxa dels Castells de la Segarra

La Marxa dels Castells de la Segarra va néixer l’any 2000 arran que un grup d’amics de la comarca de la Segarra va tenir la inquietud de dur a terme una nova activitat de caire excursionista inèdita en les nostres contrades.
Aquesta nova iniciativa havia de reunir algunes característiques determinades per fer-la atractiva. Es va creure ideal que els castells de la comarca per si sols ja podien representar un atractiu, alhora que el paisatge que ens ofereix la comarca a l'inici de la primavera, amb el seu verd intens i els arbres florits, podia acabar d’arrodonir l’espectacle de la caminada.

L'itinerari escollit té una distància de 54 quilòmetres i un desnivell de poc més de 1200 metres acumulats. L’altiplà de la Segarra ens ofereix un terreny de pujades i baixades constant, però sempre de poca importància. Els pobles que es poden visitar durant el recorregut, que cada any canvia de sentit. És a dir un any va en sentit del rellotge i el següent en sentit antihorari, són Cervera, Guissona, les Pallargues, Florejacs, l'Aranyó, Montcortès, Castellnou d'Oluges entre altres.





http://www.marxadelscastells.com/index.php

SOM-HI!

Córrer

Sol, així sol no em sento sol
Una forma ben senzilla
De repassar tot un dia
I corrent et sents millor
I respires molt més fort
I pensant en els problemes
Te n’oblides de les penes

Així sol no em sento sol
Si vull agafo drecera
I si vull faig marxa enrere

Una forma ben barata
De passar pel psiquiatre
Corrent quan es pon el sol

Surto al carrer i miro al cel
Voltaré pels camps de fora
Miraré els turons que es mouen
I els marges que estan ben plens
D’herbes i de flors de vora
Que no serveixen per a res
O potser d’alguna cosa...

I és que no conec el camp,
Hem perdut moltes essències
El temps ens ha anat canviant
No se quan floreix la menta...

Així sol no em sento sol
Si vull agafo drecera
I si vull faig marxa enrere

És la forma més barata
De passar pel psiquiatre
Corrent quan es pon el sol

http://www.youtube.com/watch?v=D0EC0wHbGcU

Deixa Fluïr..

Tanca els ulls..
Oblida-te'n del que t'envolta..
Senteix-te completament..
Escolta't..
Respira profundament..
Somriu encisadorament..
Deixa que la música t'abraci..
Gaudeix del teu moment..

http://www.youtube.com/watch?v=KHiwAthUtP4&feature=BF&list=MLGxdCwVVULXfUl_0HhWUe4Er6VLjHHjhS&index=3

Avidesa de vida

Perquè quan es tenen ganes de fer moltes coses, s'ha d'aprofitar..
Cal renovar-se continuament, no estancar-se i, sobretot, no acomodar-se en el no-res.

Fugim del tancament en la rutina, dels cercles viciosos que no duen enlloc, emocionem-nos amb les petites coses i espremem tot el suc de les grans.

Gaudim amb els imprevistos, il·lusionem-nos amb les novetats i patim amb l'inici dels nous reptes.

Lluitem pel que creiem, no ens amaguem amb el silenci, deixem-nos de crítiques de bar i actuem, mobilitzem-nos.

Plantem la llavor del que volem, i tinguem-ne cura d'ella. Que no quedi en l'espai reduït on es pugui ofegar i no crèixer.

Tinguem ganes de veure, conèixer, experimentar, canviar, emocionar, descobrir...
Tinguem avidesa de viure amb contingut!

En el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.

Diverses vegades em questiono si el que estic fent és el que vull fer realment. Diverses vegades, se perquè això em ve donat..

Què és el que m'agradaria haver assolit ja, perquè potser encara no ho he fet, que si he assolit, amb què gaudeixo, que m'empeny a fer el que faig, que m'empeny a seguir un camí o altre..

Suposo que és de naturalesa humana fer-se aquest tipus de preguntes i reflexions. Però fer-se-les massa ja és de naturalesa personal clar..

Se suposa que arribat un moment concret hauries de tenir un seguit de coses realitzades, assolides.. Que quan la gent et pregunta com va, què n'és de tu actualment, hauries d'estar en el punt on hom creu que s'ha d'estar, segons els barems de l'edat, el lloc, i el moment.

..i per què? per què estem condicionats de tal manera, en la qual creiem que ja sabem el que els altres hauríen de tenir o ser? perquè ens hem de sentir més o menys complets, més o menys realitzats depenent de la resposta dels altres.

Està clar, que com a societat hi han uns patrons establerts, uns mínims a seguir, i amb els quals pots mesurar el teu grau d'adaptació o "d'alternativitat". Però sembla que, en aquest cas, "l'alternativitat" no està tant entesa com a tal, si no més jutjada com a l'extrem cap a on no has d'anar, perquè llavors et perds..

A tot això, jo crec, que en el camí de buscar-se a un mateix, està permès perdre's.
És més, un s'hauria de perdre obligatoriament per trencar amb la inèrcia que tant ens domina i aprendre a caminar per tot tipus de camins.