Fosses del silenci

Passen per damunt,
sense cap contemplació,
profanant la nostra història
amb absoluta impunitat,
la justícia es tapa els ulls:
quatre dècades després
els crims de la dictadura
encara no han sigut jutjats.

No descansarem,
seguirem recuperant
la memòria saquejada.
Exhumarem la veritat,
traurem a la llum del dia
les ferides del passat,
que encara resten obertes
i mai no deixen de sagnar.

Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van renunciar
a la seua llibertat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.

Encara queda gent
que vol seguir investigant,
que no es conforma amb el silenci
com a única versió oficial.
Encara queda molta gent
que continua escorcollant
tots els registres del franquisme
cercant-hi els seus familiars.

Inevitablement
arribarà un dia en què els murs
que s’han alçat sobre les fosses
començaran a trontollar.
Els mausoleus de la vergonya
cauran pel seu propi pes,
perquè quan la terra brama
fa remoure els fonaments.

Perduraran les conviccions,
amb noms i cognoms,
de milers de persones
que no van posar preu
a la seua dignitat,
que van morir sordament
lluny del camp de batalla.

Pau Alabajos
http://www.myspace.com/91249527/music-player?sindex=1.1&shuffle=true&amix=false&pmix=false&plid=28745&artid=1780635&profid=91249527&friendid=91249527&sseed=12845&ptype=3&stime=0&ap=1&rpeat=false

**Un concert i un disc genial, on es barregen tot de sentiments, emocions, experiències, propostes... és difícil deixar-ho plasmat en unes poques línees.. Ho heu de veure i/o escoltar!

Un senzill conte... només?

Una filla es queixava al seu pare de la seva vida i de com les coses li eren tant difícils. No sabia que fer per poder seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Ja estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, en sorgia un altre..

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col.locar a foc alt. Ràpidament, l'aigua de les tres olles ja bullia.
En una va col.locar pastanagues, a l'altre ous i a la última grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir cap paraula.

La filla, va esperar impacient, preguntant-se què és el que deuria estar fent el seu pare. Als vint minuts, el pare va apagar el foc.
Va treure les pastanagues i les va col.locar en un bol.
Va treure els ous i els va col.locar en un altre bol.
Va colar el cafè i el va posar en un tercer bol.

Mirant a la seva filla, li va dir:

- Què hi veus?

- Pastanagues, ous i cafè, va respondre la filla.

Llavors, el pare la va fer acostar-se i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i les va notar ben toves.

Després li va demanar que agafés un ou, i el trenqués. Ella ho va fer i un cop treta la closca, va observar l'ou dur.

Després li va demanar que provés el cafè. Ella somreia mentre en gaudia del seu gust.

Va ser llavors quan la filla va preguntar:

- Què vols dir amb això, pare?

Ell li va explicar, que els tres elements havien enfrontat la mateixa adversitat: l'aigua bullint, però que davant d'ella, havien reaccionat de forma diferent..

La pastanaga era forta i dura, però després de l'aigua bullint, s'havia tornat tova, dèbil i fàcil de desfer.

L'ou abans era fràgil, la closca fina protegia el seu interior líquid, però després de l'aigua bullint, s'havia endurit el seu interior.

Els grans de cafè però, eren únics. Després de l'aigua bullint, aquests, havien canviat l'aigua!

- Quina ets tu doncs? li preguntà el pare a la filla.

Quan l'adversitat apareix a la teva vida, com respons?

Com la pastanaga? com l'ou? o com el gra de cafè?

Preguntes..

Seguim Caminant..

Canviar d'any ens dóna energia per canviar el que volem. Donat que ens ho prenem com l'excusa ideal o perfecte per activar-nos, per moure'ns, per mirar enrere i endavant, per voler el que no tenim i, de retruc, per desitjar al altres el mateix que volem per a nosaltres.

De vegades necessitem una força externa per passar a l'acció, ni que sigui de pensament, que és per on es comença.
Estem massa acostumats potser, a deixar-nos endur per la corrent, a no capficar-nos massa amb les coses, i a no tocar gaires fils per a que no sen's desgavelli tot. Allò de "más vale malo conocido, que bueno por conocer".

Però sembla que, quan s'acaba un any, llavors, si ens podem permetre valorar com ha estat el que deixem enrere, i com ens agradaria que fos el que ve al davant. És en aquest moment que no tenim por de valorar, de pensar en canviar, d'enfrontar-nos al que no ens agrada..
Està clar que l'ideal seria que fossim capaços de fer-ho sempre, ja fos al cap d'un dia, una setmana, tres mesos.. i no ens haguèssim d'esperar a acabar un any per mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar als altres, mirar el que ens envolta i pensar que volem canviar, cap on volem anar i com ho podem fer.
No ens haurien de valdre excuses així per a movilitzar-nos, per exemple.

Tot i així però, l'important és que ho fem, quan? ja depén de cadascú..
Jo proposo fer-ho cada dia!
Bon Any!



Un inici a la fresca dels peus del Pedraforca...
Una cançó del camí...
...i Seguim endavant, seguim caminant!